Totes les Centrals Receptores d’Alarma (CRA) estan subjectes a seguir les següents normes: Orde ministerial INT/316/2011 a nivell estatal i la IRP/198/2010 per als sistemes situats a Catalunya, per a la verificació i comunicació d’alarmes a les forces i cossos de seguretat.
L’objectiu de la IRP/1982010 i l’Orde ministerial INT/316/2011, és establir els procediments i directrius per a la gestió dels senyals d’alarma generades pels sistemes de seguretat. Aquests senyals són les respostes automàtiques que emeten els dispositius de detecció quan perceben una situació de risc o anòmala, com intents d’intrusió, robatoris o incendis. La correcta gestió d’aquests senyals és crucial per a garantir la seguretat de les persones i els béns protegits, així com per a optimitzar els recursos de les empreses de seguretat i els cossos de seguretat de l’Estat.
Aquestes normes estableixen que els senyals d’alarma han de ser classificades segons el seu nivell de prioritat i rellevància. Entre les categories més comunes es troben:
- Alarma confirmada: Es refereix a una situació en la qual el sistema ha detectat un risc real, recolzat per múltiples evidències per aplicació dels procediments de verificació, com l’activació simultània de diversos sensors o la verificació mitjançant vídeo o àudio.
- Alarma no confirmada: En aquest cas, s’ha produït una activació, però no hi ha proves suficients que confirmin que existeix una situació de perill real.
- Senyals tècnics o d’avaria: Indiquen fallades tècniques en el sistema d’alarma, com a problemes de connexió o energia.
Les alarmes confirmades han de ser prioritzades i comunicades immediatament a les forces i cossos de seguretat, mentre que les no confirmades requereixen una anàlisi addicional abans de dur a terme una intervenció. Els senyals tècnics, per part seva, han de ser resoltes pels tècnics de manteniment del sistema.
Entre els procediments de verificació més destacats es troben:
La verificació seqüencial, en la qual es comprova l’activació de diversos detectors en el lloc de la incidència, sempre que sigui durant un espai de temps inferior a 30 minuts entre si. És la verificació més habitual entre els sistemes d’alarma.
La verificació per vídeo, que permet a la CRA obtenir una visió més precisa de l’esdeveniment abans de contactar a les autoritats, a part de permetre avisar a les forces i cossos de seguretat amb l’activació d’un sol element sempre que es disposi d’una imatge o vídeo associat.
Complementàriament, el titular del sistema de seguretat pot contractar un servei de verificació presencial mitjançant vigilants de seguretat, que permet verificar “in situ”, una alarma no confirmada, convertint-la en alarma confirmada en cas de constatació d’un acte delictiu. A més, en cas d’alarma confirmada, el vigilant de seguretat realitzarà trasllat de les claus per a facilitar l’accés a la policia.
Un aspecte fonamental per al correcte funcionament de qualsevol sistema d’alarma és la formació de l’usuari. Un sistema d’alarma és tan efectiu com ho sigui el coneixement de l’usuari sobre el seu ús. La falta de formació pot donar lloc a un ús incorrecte, la qual cosa pot provocar l’activació de falses alarmes, sobrecarregant a les centrals receptores i disminuint l’eficiència de les respostes davant emergències reals. Per tant, és fonamental que els usuaris siguin coneixedors de la normativa, el sistema de seguretat contractat, així com realitzin un correcte ús del sistema.